Benvolguts tots i totes,
Ja fa dinou dies que som en aquesta ciutat maravellosa i sembla que en faci tres. No hem tingut gaire temps per a res... Entre començar al laboratori al 120%, amoblar la casa (l'anècdota d'avui té a veure amb això), fer algun soparet amb amics catalans de per aquí i fer paperassa (del laboratori, del banc, mòbil...), res, ni un moment per parar a escriure. Que m'han vacunat i tot, aquests del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center! Deien que no tenia immunitat contra "measles" (xarampió) i "rubella" (rubeola) i em van clavar una triple vacuna (MMR) perquè contra "mumps" (paperes) sí que en tenia, però ja que hi eren i com que la vacuna ve triple de fàbrica...
Avui ha sigut un dia dur, un d'aquells dies que vols oblidar aviat o no haver de repetir perquè només de pensar-ho cansa i fa esfereir. IKEA. La culpa la tenen els suecs i la seva mania de seguir fent la vida més fàcil i barata a la gent que canvia de casa o de país. Redecora casa teva? Ves a cagar! No hi ha manera. Hi seguim caient. Seguíem necessitant, després d'haver-hi anat ja una vegada a comprar el matalàs i coses pel lavabo i la cuina, un sofà i un somier, al menys. I es clar, hem acabat anant-hi avui i comprant vint-i-set coses més... La cosa ha començat de manera agradable: dia assoleïat i caloròs a Niuiòs. Hem anat fins a Wall Street i després de trobar la Pier 11 i veure el NY Taxi (ferry) i saber que era gratuit "saturdays & sundays", hem fet l'agradable passeig de vint minuts amb la brisa marina fins a l'abominable i temeròs IKEA. Un cop dins, tot pintava bé: anàvem per feina. Sí, sí... per feina. Hem arribat a casa a les 18:30h de la tarda! Per cagar-s'hi. La cua per pagar arribava a Queens, diria. I un cop hem arribat li he passat el paperet a la caixera amb el model de sofà que volíem i em diu: "no honey, you have to pick up this item and bring it here to the cash". En aquell moment he volgut morir fulminat per un frankfurt de 50 cents. dels que venen allà. Impossible. Era impossible anar a buscar un sofà de no-sé-quants-quilos i fer-lo arribar fins a la caixa amb dos mil persones fent cua a les caixes amb paquets d'envergadura similars. "No way". Tot i això, jo hi he anat corrents (amb prou feines podia passar entre els carros i la gent) i he confirmat que no podia ser. Tot i això, la caixera, molt amablement, ha trucat a l'encarregat a veure si se'n podia fer càrrec i ens l'apropava fins a la caixa. El paio ha arribat 10 min després dient que "No way". Li he notat a l'accent (i com que sóc molt observador he vist que deia "Gabriel" a la seva plaqueta) i li he preguntat "eres español?". "Sí, vosotros también?". I aquí he tirat una mica de la mentida piadosa: "Sí, no se puede nada...?" (atenció a l'ús del reflexiu, "se puede"). Així que s'ha enrollat i "d'estrangis" ens ho ha tret per la zona de mercaderies i ha vingut directament a la caixa on la caixera de 250-kg-súper-amable, ens ho ha cobrat i ha carregat el "delivery" a Roosvelt Island. En aquell moment, li hagués fet un petó a la boca, al Gabriel. Us ho juro. Però com que sóc educat, m'he limitat a donar-li les gràcies i m'ha dit aquell "cuidaros" que fa tanta ràbia... Bé, tant és. Gràcies a ell hem pogut fer que ens ho enviïn tot i que demà de 9-13h ho tinguem a casa.
L'infern, en primera persona, al fons.
Estem vius. Estem vius i hem anat dues vegades a l'IKEA de Brooklyn. Hem de donar gràcies a "Déunostrusinyor", a Steve Jobs i/o a Obama. Donem gràcies. I per això, en deixem constància aquí. I penseu que us he estalviat la primera aventura a l'IKEA però us la resumiré dient que vam estar mig dia per trobar-lo (no coneixíem això del ferry i vam inclús conèixer el Sunset Park d'Auster pel camí) i que un cop vam arribar, ens hi vam estar unes 3 hores i al sortir era fosc, fotia fred i vam trigar una bona eternitat a poder arribar a casa. Contents de tenir un matalàs nou i algunes xorrades per la casa més, sí, però exhausts i una mica més pobres també. Una mica com avui, que a tot això, no us havia dit que havíem esmorzat fort a les 11h però que fins a les 18:30h que hem arribat a casa, no hem menjat res més. O sigui que imagineu el bon humor que duiem al cos.
I això, que és diumenge i són quarts de nou i havia d'anar al laboratori a avançar feina, però he decidit que no, que avui no m'ho mereixo i que no és humà... ni deu ser legal. Així que demà ja em llevaré més d'hora i hi aniré "ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora" i ho tiraré endavant. Ara em relaxo escrivint i escoltant la Billie Holiday. La Marta llegeix a Jaume Cabré en el nostre balancí d'un Flea Market de Williamsburg.
Ja fa dinou dies que som en aquesta ciutat maravellosa i sembla que en faci tres. D'aquí a mig any o un any, mirarem enrera i igual que avui, semblarà que faci molt poquet que hi som (potser una setmana). I ves a saber si tindrem ganes d'estar-nos-hi més o de marxar però el que sé, per acabar amb un tòpic irrefutable, és que el temps passa molt de pressa... i més a Niuiòs.
