"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida"

Ahir feia molt bon dia. Feia dies que no vèiem sortir al sol a la “Gran Manzana”. Es veu que NY és una ciutat boirosa. I es veu també que el temps és imprevisible i canvia radicalment en qüestió de minuts. El cas és que ahir s’esperaven temperatures altes i sol. Ahir també era dissabte, el que vol dir que el Gerard no havia d’anar al laboratori, o com a mínim, no de bon matí.

Teníem plans per dinar amb algú que encara no coneixíem i que ara podem dir que potser acabarem coneixent bé i anomenant-lo amic. Ens havíem citat a Williamsburg, barri hipster on els hi hagi, per menjar una bona “burger”.  I abans d’anar cap allà ens vam dirigir cap el Flea Market de Brooklyn que fan cada dissabte.

Vam arribar a Fulton Street passejant tranquil·lament amb les nostres vestimentes d’estiu que retrobàvem en el nou armari després d’un any sense utilizar. La Marta, un vestit negre de la seva mare, de l’any setantaipicu (tota contenta perquè li agrada que la roba tingui històreis per explicar i orgullosa amb el vestit de la mama) i el Gerard, tímid encara, amb els seus Levi’s i samarreta estiuenca. 

El Mercadillo de Brooklyn és força gran, amb una quantitat de moderns considerable i ple de coses que t’emportaries a casa si no fós perquè et costen un ronyó i part de l’altre. Rampoinetes, que diria la Tere (va de mares avui això), que per ser vintage pagues a preu d’or. Com deien uns moderns pel carrer una estona més tard: “people sell crap, but real vintage cool crap…”.  No anàvem amb la intenió de comprar res, o més ben dit, no buscàvem res concret. Potser unes cadires per casa, però passejàvem tranquil·lament. Després de mitja horeta, revisats 300 discos de vinil de les paradetes i una insol·lació del Gerard (amb cremades de segon grau al “cogote” que encara bull), la Marta va fer senyals des d’una de les paradetes. Oju, és que potser hi havia un tresor entre tantes rampoines? El tresor era de color blanc i tenia una forma coneguda! La Marta va trobar amagat entre centenars de perxes de l’any de la mariacastanya un vestit igual igual igual que el que duia posat de la seva mare de l’any setantaipicu, de color blanc i flors liles. Aquest fet que pot semblar tan insignificant, ha motivat tot aquest post i ha estat motiu de profundes reflexions trascendentals i ens ha dut a la conclusió que “la vida te da sorpresas” i sobretot, i encara més profunda, “el món és un panyuelu”.

La Montse, que passejava per noséquin lloc de Barcelona, va comprar-se l’any setantaipicu un vestit negre de flors blaves brodades. Va comprar el negre i no el blanc que penjava al seu costat. Vés a saber. Potser el negre l’afavoria més, o el blanc no feia joc amb les sandàlies que portava. Trentaipicu d’anys després, la seva filla, no només porta posat aquell vestit negre, i amb orgull, pels carrers d’una ciutat de l’altre punta del món, sinó que troba i compra (perquè l’ha de tenir, diu) aquell vestit que probablement la seva mare va veure l’any setantaipicu en una botiga. I a sobre, coneix que el “brodat” és una tècnica de Bali dels anys 70.

Potser n’hi havia trenta mil d’aquells vestits i potser estan per tot Europa i part d’Amèrica. Potser totes les mares de NY en tenien un igual cap allà l’any setantaipicu… però a la Marta li agrada pensar que no. Que no hi pot haver casualitat més gran que aquesta i que aquell vestit havia de ser seu i retrobar-se amb l’altre trentaitants anys després. Ara pengen junts de les perxes de casa i s’expliquen les aventures que han passat durant aquests trentaipicu anys que han estat separats; l’un a Valldoreix i l’altre a l’exili americà.

Les casualitats i NY. Podríem escriure dies i dies sobre això i no acabaríem. Com pot ser el món tan petit? Si és Nova York!!! Com pot ser que acabem retrobant els vestits germans separats tants anys abans? Com pot ser que acabis coneixent a l’amic de l’amic que vas conèixer aquell altre dia? I que coneigui a la teva millor amiga? Això passa a Nova York. A Botwsana no ho sabem… potser no tant sovint, però segur que també hi ha històries d’aquestes per explicar.

Atenció que el Guardiola ve a viure a NY una temporada. O al menys, això diu la premsa… Oju no acabem sopant amb ell un dia d’aquests en algún bar del Village, amb aquest amic recent, els amics dels amics dels coneguts que anem coneixent i la muntanya de casualitats que enganxem. Hi anirem amb el vestit nou, està clar. 

Manhattan apareix i desapareix

Un dilluns al Bohèmia del carrer 35 del cantó East de Manhattan amb la dona Elvis-Èbria i el seu gos rosa

Fins fa poc no hi havia temps per sortir de nit. Com a molt els divendres... La nit a NYC simplement no existia o era curta o inaccessible. Fa uns dies (setmanes, potser) però, que, tot i sortint tardíssim del laboratori, o precisament per això, amb la Marta hem decidit que la nit novaiorquesa s'ha de viure en la seva plenitud. O, al menys, intentar-ho. I més els caps de setmana. Però deixeu-me parlar-vos d'un dilluns. Un dilluns i un bar.

Hem quedat que era un dilluns i la Marta havia estat fent una tarda de costura amb la Laia, una amiga valenciana eixerida i riallera i amb temps lliure com ella, quan vaig rebre un "guasap" que deia si em venien de gust unes cerveses en un bar a la vora del carrer 35. Era una mica avall (jo era al laboratori –al carrer 68 amb l’avinguda York-) però quan he dit que no jo a una cervesa? Mai. Doncs això. Vaig sortir a les 20h, tardet, i per acabar-ho d’adobar, vaig perdre un bus per 2 microsegons. La cara de tonto que se'm va quedar quan li vaig demanar al "buseru" que m'obrís la porta per entrar, estant parat al semàfor, i em va fer "na nai" amb el dit, encara em dura. Quina ràbia més absoluta. En aquests moments és quan hom entén la kale borroka.

Vaig arribar tard (però quan no he arribat, tard, jo?) doncs el bus va trigar una bona estona a baixar del carrer 68 al 35 i fent més parades que carrers té Manhattan però, al menys, just a temps per la segona ronda. Però espereu... El bar. Volia parlar-vos del bar. Ja hem dit que era dilluns. I ara el bar. Em va costar trobar-lo perquè estava en un carrer molt poc transitat, força inhòspit, en una foscor digna del Bronx o del Harlem més upper west. No era un bar qualsevol. No era el típic bar que trobes pels carrers de NYC, ja us ho dic. Ni era un bar d'esports amb 25 pantalles a tot trap i tot color i un fotimer de gent cridant i bebent com si el món s'acabés l'endemà. Ni era un lloc del Soho o l'East Village amb un ambient íntim i càlid amb una decoració cuidada i una carta amb números de dos xifres. Res d'això. Era un "antru", un "antru" dels autèntics. Kitch a més no poder, amb tota la força kitch-antrera que un cap de ren (un ren, com el del pare Noël i autèntic, deien per allà), unes llums de neó dels anys 70 i una pantalla de TV de 12'' amb un programa de cuina poden aportar a un local. Lamentable. Era un lloc per oblidar abans d'entrar-hi. Per posar-se a plorar i demanar clemència. O per quedar-s'hi a viure, amb Tim Burton, Alaska i unes bones dosis d’alcohol i al·lucinògens. Un lloc d'aquells que odies i estimes a parts iguals. Un Bohèmia sense el karaoke i sense l’Eduardo. Només li faltava això. Dels energúmens que hi havia dins, concretament dos, ara en parlem un moment.     

Hi havia la Marta i la Laia que, anys llum de la categoria d’energúmens, eren dos àngels embriagats en mig d’un bosc de neó, àcars i immundícia… amb un gintònic a mitges. Increíble. “Un gintònic aquí?” -vaig pensar-. “I la Marta, un gintònic abans de les 21h?”. Quin ritme. Déu ser el local que les ha captivat. Es clar... tot tenia una bona justificació: cervesa a 3$ i còcktails (llegeixi's qualsevol licor barat combinat amb qualsevol refresc barat i calent) 5$ fins a les 10 pm. Cosa rara a NYC. Doncs endavant. cervesa i còctails per a tothom. A més de la Laia, hi havia el seu marit, el Miguel, un postdoc de la NYU. Un tipus que d'entrada em va semblar peculiar i interessant. De seguida hi vaig veure el Wyoming. És el Wyoming. Per la boca caiguda i la mirada trista i la seva postura una mica de “a mi ja m’està bé però no em toqueu massa els nassos” (que ben pensat tampoc té res a veure amb el Wyoming però és igual, queda dit). Un tipus força peculiar amb qui, estic segur podrem ser força amics. Un personatge curiós. Vam estar parlant una mica de NYC, de la investigació, de la dicotomia entre ciències i lletres (l’eterna discussió), de cine (superficialment), de banalitats estúpides (profundament) i la salivera va començar a apretar quan la Laia va treure a escena que havien dinat un arròs amb marisc aquella mateixa tarda. “Pots comptar” -vaig pensar-, “vols dir que a NYC pots fer un arròs de marisc (caldòs, deia ella) com l’Empordà mana?” Pfff… No sé jo. Doncs ja estem convidats a tastar-lo, possiblement el cap de setmana que ve. Ja us en faré cinc cèntims. Però segueixo incrèdul, ja dic.

Doncs res, que vam estar allà fent-la petar una bona estona quan una conversa aliena, la de les úniques dues persones (per anomenar-les d’alguna manera) que hi havia al voltant, ens va cridar l’atenció. Més que la conversa, va ser el rebombori -crits, amenaces i sacsejades- que s’estava generant al darrera nostre i no és que ens cridés l’atenció, és que ens impedia mantenir una conversa. Una dona grassa, estrafulària i pretendent d’Elvis, amb unes ulleres fosques i massa grans tot i la cara de pa de quilo, es discutia amb una amiga/parella/companya-de-xeringa per alguna cosa que no vam arribar a entendre (jo crec que ni elles mateixes entenien el que deien). El seu estat etílic era considerable. De l’1 al 10, un 11. Va marxar. La parella, companya d’Alcohòliques Anònimes Vestides d’Elvis S.L., va marxar esperitada. I cridava… com cridava. Ull, que això ara comença. Al cap d’una estona, a la Laia no se li ocòrre res més que, en un viatge a la barra, posar-se a parlar amb ella tot preguntant-li que perquè el gos que duu, a més de ser més lleig que la lepra, és de color rosa. Sí, sí, tenyit de color rosa fucsia. Primer treu pit (bé pit, deixe-m’ho en panxa) i diu la dona-grassa-Elvis: “is HE, is HE… is a boy”. A boy? -pregunta la Laia-. “Yes…, he is called Cáncer-de-sida… do you like it?”. I la Laia, carinyosa com és, no deixa de tocar-lo, sense tenir en compte que el gos és l’origen de TOTS els bed bugs i les malalties infeccioses bacterianes de Manhattan, Queens, Brooklyn, el Bronx i part de l’extraradi novaiorquès. “Què maco. Quin nom més preciós…” -penso jo-. Jo, a tot això, era allà palplantat, al·lucinant en colors (mai millor dit, amb un gos pintat de rosa al davant), perquè havia anat a ajudar a la Laia a buscar els gots plens de cervesa calenta i sense gas. I llavors va arribar el moment àlgid de la nit, diu l’Elvis: “you are lucky ‘cause you have a good boy to fuck tonight, look at him… he’s happy to see you” (per no transcriure altres coses força més pujades de to). I la Laia: “no, no, mai husband is there, on the table inside”. I ella: “…and what is the problem? Fuck him tonight or go all together to some place, here if necessary…”. Jo en aquell moment vaig “fugir per potes” no fos cas que s’animés (ja se m’apropava) i començés a palpar o a treure’s peces de roba, la Elvis. No sé com s’ho va fer però al cap d’uns minuts la Laia també es va poder alliberar… Va dir que va poder tornar a la conversa sobre gossos travestis vestits de rosa que sembla que no els hi fa res sentir-se dona i que ignoren ser més lletjos que la guerra.

I això, que seguiria tota la nit però és tard i vol ploure perquè m’enrollo més que Fidel, perquè m’agraden els detalls. Perquè mai he sigut de posts curts, jo, ni d’anècdotes curtes. Ni de microrelats. Perquè podria explicar que vam sopar japonès perquè al local no s’atrevien a cuinar rata ni escarbat ni res per l’estil però tenien un munt de flyers de llocs per sopar que tenien servei de delivery (tot a NYC en té) i així ho vam fer. Antull de japonès en un Bohèmia del carrer 35 del cantó East de Manhattan amb una dona grassa vestida d’Elvis amb un gos rosa de nom Càncer-de-sida. Déu n’hi do. Com a títol està bé. El món està podrit. Però alguns bars, més. I sort d’aquests. Ara només he de convèncer a la propietaria del local (per cert, una dona com d’origen africà amb uns ulls d’haver fumat més marihuana que Bob Marley…) que hi posi un karaoke (d’altra banda també força habitual per aquestes terres) i ja tindré un lloc on cantar “Mi agüita amarilla” i recordar els grans moments viscuts -i per viure!- al local més cutre però més concurregut del centre de Sant Cugat. Pot ser que sigui l’únic? Pot ser.

I bona nit tinguin.