Estic
enamorada d’aquesta ciutat. Em declaro oficialment in love with New York. A part dels molt plaers que aquesta ciutat
et permet gaudir (haurem de començar una secció d’aquestes al blog), passen
coses extraordinàries. Ja hem parlat de les coincidències i en tornarem a
parlar, però avui volia deixar constància del que m’ha passat aquest matí quan
tornava cap a casa després de la classe d’anglès.
El
metro de NY és immens i hi ha de tot. Et pots trobar els personatges més
inverosímils que et puguis imaginar, amb les robes més extravagants del món, els
més guapos, els més lletjos, de 21 botons o amb rastes arrossegant per terra. És
el que té aquesta ciutat de gairebé 8 milions i mig d’habitants de totes les
nacionalitats del planeta. Avui no ha sigut una excepció i i he viscut una de
les anècdotes més divertides que recordo. Primer de tot us presento el
personatge que ha pujat al mateix vagó que jo a Rockefeller Center. Es tractava
d’un noi negre, jove, molt alt, molt ben fet ell i tot vestit de blanc a lo rapero, amb els seus pantalons de
xandall blanc 6 talles més grans, les seves cadenes d’or penjant del coll, unes
bambes molones, un barret blanc a lo mafiós i una americana vermella per acabar
de completar l’”outfit”. El cas és
que l’individu en qüestió ha començat a passejar amunt i avall del vagó tipu
desfilada de models. Totalment al seu aire, inofensiu, com si estés sol al món
i el vagó fós el lavabo de casa seva i ell estigués assajant els moviments
davant del mirall. Amunt i avall, amb moviments molt sensuals i molt femenins i
agafant-se a les barres del metro com si fossin part del mobiliari d’un club de
streptease. Ell estava totalment abscent, aliè a que el metro anava ple i tots
l’estàvem mirant. M’ha fet molta gàcia i m’he posar a mig somriure i tots els
del voltant ens hem anat mirant amb aquest mig somirure als llavis. I ell cada
cop amb més ganes, amunt i avall i cada cop més emocionat. Només li faltava la
música i els flaixos (tot i que allò més glamourós que se sentia era el “Next stop is 63rd street”). O sigui que
el meu mig somrirure s’anava convertint cada cop més en un riure incontrolat,
imitat per tots els del meu voltant. Però sabeu aquella sensació de quan t’està
apunt d’agafar un atac de riure a la biblioteca del cole i te l’has de reprimir
com sigui? Jo notava com l’atac de reiure era imminent i no hi podia fer res!!! Jo pensava: aguanta, aguanta… que encara et
vindrà a dir alguna cosa! He provat de no mirar-lo, de girar-li la cara, de
concentrar-me en altres coses, però cada cop que mirava a algú del meu voltant
em tornaven la mirada amb aquella rialla… I entre tots ens ho hem anat
contagiant. Finalment tots hem esclatat en un atac de riure conjunt; 6 o 7
estranys dins d’un vagó compartint la complicitat de ser partíceps d’un
espectacle únic i extremadament ridícul. Per sort, la següent parada ja era la
meva. He sortit del vagó plorant de riure i he arribat a casa encara amb el
somriure als llavis i pensant que NY és brutal i gairebé cada dia, un espectacle
digne de viure. Lucky us!
