"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida"

Ahir feia molt bon dia. Feia dies que no vèiem sortir al sol a la “Gran Manzana”. Es veu que NY és una ciutat boirosa. I es veu també que el temps és imprevisible i canvia radicalment en qüestió de minuts. El cas és que ahir s’esperaven temperatures altes i sol. Ahir també era dissabte, el que vol dir que el Gerard no havia d’anar al laboratori, o com a mínim, no de bon matí.

Teníem plans per dinar amb algú que encara no coneixíem i que ara podem dir que potser acabarem coneixent bé i anomenant-lo amic. Ens havíem citat a Williamsburg, barri hipster on els hi hagi, per menjar una bona “burger”.  I abans d’anar cap allà ens vam dirigir cap el Flea Market de Brooklyn que fan cada dissabte.

Vam arribar a Fulton Street passejant tranquil·lament amb les nostres vestimentes d’estiu que retrobàvem en el nou armari després d’un any sense utilizar. La Marta, un vestit negre de la seva mare, de l’any setantaipicu (tota contenta perquè li agrada que la roba tingui històreis per explicar i orgullosa amb el vestit de la mama) i el Gerard, tímid encara, amb els seus Levi’s i samarreta estiuenca. 

El Mercadillo de Brooklyn és força gran, amb una quantitat de moderns considerable i ple de coses que t’emportaries a casa si no fós perquè et costen un ronyó i part de l’altre. Rampoinetes, que diria la Tere (va de mares avui això), que per ser vintage pagues a preu d’or. Com deien uns moderns pel carrer una estona més tard: “people sell crap, but real vintage cool crap…”.  No anàvem amb la intenió de comprar res, o més ben dit, no buscàvem res concret. Potser unes cadires per casa, però passejàvem tranquil·lament. Després de mitja horeta, revisats 300 discos de vinil de les paradetes i una insol·lació del Gerard (amb cremades de segon grau al “cogote” que encara bull), la Marta va fer senyals des d’una de les paradetes. Oju, és que potser hi havia un tresor entre tantes rampoines? El tresor era de color blanc i tenia una forma coneguda! La Marta va trobar amagat entre centenars de perxes de l’any de la mariacastanya un vestit igual igual igual que el que duia posat de la seva mare de l’any setantaipicu, de color blanc i flors liles. Aquest fet que pot semblar tan insignificant, ha motivat tot aquest post i ha estat motiu de profundes reflexions trascendentals i ens ha dut a la conclusió que “la vida te da sorpresas” i sobretot, i encara més profunda, “el món és un panyuelu”.

La Montse, que passejava per noséquin lloc de Barcelona, va comprar-se l’any setantaipicu un vestit negre de flors blaves brodades. Va comprar el negre i no el blanc que penjava al seu costat. Vés a saber. Potser el negre l’afavoria més, o el blanc no feia joc amb les sandàlies que portava. Trentaipicu d’anys després, la seva filla, no només porta posat aquell vestit negre, i amb orgull, pels carrers d’una ciutat de l’altre punta del món, sinó que troba i compra (perquè l’ha de tenir, diu) aquell vestit que probablement la seva mare va veure l’any setantaipicu en una botiga. I a sobre, coneix que el “brodat” és una tècnica de Bali dels anys 70.

Potser n’hi havia trenta mil d’aquells vestits i potser estan per tot Europa i part d’Amèrica. Potser totes les mares de NY en tenien un igual cap allà l’any setantaipicu… però a la Marta li agrada pensar que no. Que no hi pot haver casualitat més gran que aquesta i que aquell vestit havia de ser seu i retrobar-se amb l’altre trentaitants anys després. Ara pengen junts de les perxes de casa i s’expliquen les aventures que han passat durant aquests trentaipicu anys que han estat separats; l’un a Valldoreix i l’altre a l’exili americà.

Les casualitats i NY. Podríem escriure dies i dies sobre això i no acabaríem. Com pot ser el món tan petit? Si és Nova York!!! Com pot ser que acabem retrobant els vestits germans separats tants anys abans? Com pot ser que acabis coneixent a l’amic de l’amic que vas conèixer aquell altre dia? I que coneigui a la teva millor amiga? Això passa a Nova York. A Botwsana no ho sabem… potser no tant sovint, però segur que també hi ha històries d’aquestes per explicar.

Atenció que el Guardiola ve a viure a NY una temporada. O al menys, això diu la premsa… Oju no acabem sopant amb ell un dia d’aquests en algún bar del Village, amb aquest amic recent, els amics dels amics dels coneguts que anem coneixent i la muntanya de casualitats que enganxem. Hi anirem amb el vestit nou, està clar.