Oh, my Josh! (personatges/amics de NYC - 1a entrega)

Un día sense esma, amb ganes de morir ofegat en metanol de les hores que duia treballant al laboratori, vaig seure en una barra d'un bar que està camí de casa anomenat "Blue Room/Atomic Wings". El primer nom fa referència al color de les parets. Molt original. El segon a la brossa que venen per menjar: ja les he tastades les Atomic Wings, i tampoc n'hi ha per tant. No són tan "atòmiques". D'acord, la barra. Vaig demanar una cervesa (Sam Adams, Stella, Brooklyn Lager.... whatever) i immediatament, un home "xaparronet" i molt americà (per la cara i per l'accent) em va dirigir la paraula tot cofoi del seu vaixell i els seus viatges. A la seva esquerra, hi havia un home negre o completament destrossat o força perjudicat per l'alcohol però més o menys atent a la conversa. La Maria (cambrera d'orgien llatinoamericà, digues-li Puerto Rico digues-li República Dominicana, perquè ara ben bé tampoc sé d'on és) feia sangria sense vi... Que ja em diràs tu, també. Doncs em va tocar provar-la. Molt bé. El què em pensava: una porqueria. La qüestió és que sense més, vam estar-nos-hi ben bé dues hores parlant de vaixells i de NY i del futur dels seus fills amb l'home xaparronet (com si jo fós Ala-Pivot de la NBA, saps?). De tant en tant, l'home negre del costat feia alguna aportació intel·ligent i amb un accent molt british, com de TV News. Aquella nit va acabar sense més, amb un comiat cordial i el Tram (el telefèric de Roosevelt Island) de camí cap a casa on la Marta ja dormia.

Uns dies més tard, tard, cap a les 9 de la nit, quan anava cap al Tram, me'l vaig tornar a trobar. No al xaparronet, sinó al negre alt i fort i formòs, aquest cop en plenes facultats, que tornava de comprar carregat de bosses. Em va saludar efusivament, tan efusivament com es pot saludar amb la mirada, ja que les mans les duia ben ocupades.

L'endemà es jugava el tercer partit de les NBA Finals que enfrontaven els Miami Heat (odiats per mi) contra els Oklahoma Thunder (que no és que sigui el meu equip preferit però que alguns dels components em queien millor que Miami i amb algú havia d'anar). M'agrada molt mirar la NBA per la tele. Potser perquè mai he sabut jugar a bàsquet (ni he destacat massa a cap esport, en general). Potser només per l'espectacularitat i la rapidesa del joc. Potser perquè des de petits, amb el meu germà col·leccionàvem cromos i gorres dels equips de la NBA i de la NFL. Bé, tant és. Després del laboratori doncs, vaig aparèixer per l'Atomic Wings i allà a la barra hi havia palplantat amb la seva Budweiser, el negre, nom del qual, encara no sabia. Vaig seure i ens vam saludar. "What was your name, again?" "Josh", va dir. "I am Gerard, nice to see you again". I aquest va ser l'inici de, fins ara, una bona amistat, o, al menys, una amistat... que per portar 3 mesos a NY ja és quelcom. Tot i que ell anés amb Miami i jo amb Oklahoma.

Us el presento, doncs. El Josh: ugandès de 36 anys, arribat a NY dues setmanes després que nosaltres, treballa per la United Nations Radio i a Uganda va treballar a la BBC durant 5 anys (després d'haver sigut "entrenat" per locutar com un veritable "british" -d'aquí el seu generòs accent anglès de telenotícies-). No sé què ha estudiat, però sé que no és periodista. És un paio tranquil, que escriu poesia i que va viure a Londres uns mesos abans de venir on va tenir una nòvia índia que el té una mica obsessionat. Ell aquí. Ella a Londres. Ell esperant, sense esperar, i ella que no sap si podrà venir per quedar-s'hi... ni quan... ni si realment ho vol. A finals d'Agost el visita i ell no sap què li ha de dir ni com ha d'actuar. És un tema recurrent durant les nostres cerveses. És un fanàtic de la NBA (sobretot) i d'altres esports. És un crack al bowling (o això diu) i un dia al Fat Cat, jugant a pool, tampoc ho feia malament. Diguem que em va fotre una pallissa important en una partida, i a l'altra perquè va colar la negra que sinó em deixa a zero. El Josh, tot un personatge. A ping-pong és negat. Entre d'altres coses perquè no hi ha jugat (gairebé) mai. És alt, fort i balla de manera força tribal. No se'm malinterpreti.

Una bona història és la que va passar dilluns, dia 9 de Juliol. Era l'aniversari del Josh i després de prendre una cervesa (o dues) a l'Atomic Wings, per culpa del Bob (el cambrer-mala-llet-poso-la-música-a-tot-drap del local) que ens va donar dos free pass, vaig entrar per primera vegada a la meva vida a un Gentlemen's Club anomenat Sapphire. No tinc paraules del ridícul i la insuportable incomoditat que vaig arribar a passar (a estones). L'espectacle era força penòs, tristot, per no parlar dels personatge que hi havia dins. Ara, el pitjor és que precisament aquests personatges facin veure que s'ho creuen, que flirtegin i facin veure que lliguen i caiguint tontament en la trampa. És un joc, direu. No. Tot plegat és una broma de mal gust. Ara, també vam riure, això sí. Primer, quan una dona de plàstic (tota ella, diria) se'm va apropar i em deia coses sensualment, venent-me la moto. Em va preguntar d'on era jo i després em va confessar que era russa. "Oh, russian, what a great literature you have in your country... How lucky you are to have the possibility of reading Dostoievsky and Chekhov in their own language" i ella que em seguia el rollo parlant-me dels autors i dient que li agradava molt l'Anna Karenina de Tolstoi... Déu ni do. Quan ho penso... A la pregunta de "Why don't buying a girl like me a drink?" jo vaig ser més llest i vaig dir "Oh, let me think about it, maybe later...". I aquí es va acabar la cosa. Amb el Josh, anaven més directes, gairebé se li asseien a sobre, i això que érem a la barra però ell no movia ni una cella i de seguida es cansaven. Una cervesa a 12$ i cap a casa. Però va ser divertit... Sé que difícilment hi tornaré a entrar, en un lloc així. No té cap gràcia.

El Josh, el meu amic ugandès de NY que em porta per la mala vida (tampoc tant) però que és un home respectable i responsable que es lleva a les 5.30h del matí per anar a còrrer al Central Park i a les 7.30h ja és a la UN Radio locutant l'última notícia de les morts a Síria o les eleccions a França. Un paio que, si més no, m'ha transmès estimació, seguretat i que sé que si el necessités per res, hi seria. Ho sé. Un paio amb qui tenim forçes coses en comú tot i la distància cultural i de llengua (l'anglès ens ajuda molt a entendre'ns però segueix sent una llengua forània). Potser serà un de tants amics que tinguem aquí. Però sempre en serà un d'especial. Perquè amics així, a la barra d'un bar, no es fan cada dia. I crec sincerament que el Josh en serà un de bo. Té un discurs polític, té un discurs sobre l'amor i les dones (romàntic i respectuòs), té ganes de viure i de fer coses. I és directe i sincer. És ple de vida. Llegeix, escriu, somnia... No sap ben bé quin serà el següent pas -tornar a Europa, Uganda...?- però de moment, aquí estem, a la ciutat de les oportunitats intentant fer-nos-hi un lloc. Gaudint d'una de les ciutats més incessants del món. Aquest és el Josh, el meu amic Atomic.