Sobreviure i tenir èxit per Thanksgiving

Alguns consells:

1. Aguantar estoicament a totes les dones, carros i cues que es formen al súper els dos dies abans.
2. Escolli un bon turkey. Si pot ser lliure d'hormones i de coses estranyes, millor per la teva consciència.
3. No facis cas de totes les receptes que trobis per internet. N'hi ha mil. Mola més improvitzar amb els ingredients que tinguis o et vinguin de gust.
4. Mola ser més yanquis que els americans: no oblidar-se de la cramberrie sauce, les mash potatoes i el pumpkin pie. Seran bàsics si el pavo és immenjable.
5. Imitar tot el que recordes de les pelis del dia de Thanksgiving, moment Mr. Bean inclòs.
6. Rodejar-se de bons amics només començar. La cosa va per llarg.
7. Tenir infinits packs de birra a la nevera.
8. Unes hores abans de posar el turkey al forn, injectar-li brandy i fer-li un massatge amb mantega. Com més t'embrutis les mans, més divertit.
9. Si ets el Gerard, apartar-se del saler i deixa fer als demés.
10. El truco de la bona cocció del gall d'indi és anar-lo ruixant amb el seu propi suquet i caldo cada 15 minuts.
11. No emborratxar-se massa d'hora. Això és bàsic per arribar a l'hora de dinar/sopar.
12. Tenir paciència. El turkey ha d'estar unes 5 hores al forn. Per això els punts 6 i 7 són fonamentals
13. Tenir Almax a mà. El turkey és pesat, les coses com siguin.
14. Fer croquetes boníssimes amb el turkey que sobri. Sempre sobra.

Per cert, el nostre turkey va quedar boníssim. Queda malament que ho diguem nosaltres, però era espectacular.

Mesos després al Bohèmia de la primera avinguda

Començàvem aquest blog fa gairebé 9 mesos, explicant una anècdota absurda i surrealista, sobre un dilluns a un bar del carrer 35. Escrivíem sense saber què en pensaríem amb la distància de ja portar un temps vivint a Nova York. Sense saber si la ciutat se’ns menjaria o ens la menjaríem nosaltres a ella. Sense saber la quantitat d’hores que el Gerard es passaria al laboratori, la quantitat de concerts de jazz, de passejades per sohos, east villages i centrals parks, de coktails, sushis i thais, de casualitats, de coneguts, d’amics… Sense saber si hi tornaríem mai, a aquell bar.

Avui, desembre ja, el bar no és al mateix lloc on estava. Ara és a la primera avinguda, una cantonada més avall. Ara és més acollidor, menys brut, menys estrafalari i més entrenyable, perquè ja ens agrada dir que és el “nostre” bar. Aquesta setmana hem tornat al bar, que té nom: Pine Tree Lodge. Tot i els canvis evidents, l’esperit del local és el mateix: cortines de quadres vermells i negres, tot enfustat, bigues, animals dissecats i tot a l’estil d’un poblet de l’amèrica profunda de les montanyes de Montana. Aquesta vegada, unes llumetes de Nadal de tots colors adornen parets i sostre. Ara es veu que també fan menjar i, sorpresa, és boníssim. El cambrer o propietari, li direm Joe, ja no fa pinta d’haver-se acabat totes les existències de marihuana de la ciutat. En Joe ens va invitar a tastar un plat de pollastre amb salsa que era boníssim. Perfecte acompanyament pels gintònics happy hour a quarts de vuit del vespre. Doncs sí, el bar que sembla el Bohèmia de la primera avinguda ha canviat, però no tant.

De fet, i per gran alegria nostra, gairebé 9 mesos després de la primera visita, hem pogut retrobar-nos amb el gos càncer-de-sida!!!!! Avui però, a desembre ja, el gos ha canviat de nom, ara es diu m’he-rehabilitat-i-ara-sóc-més-normal-però-no-tant-tampoc. El gos ja no va pintat de rosa i la dona Elvis ja va vestida més o menys normal. Aquest cop em vaig atrevir a tocar el gosset i tot. Marta: "oh, she is sooo cute!" Dona Elvis: "oh, You are so cute!". Eing???? En fi. Aquest cop la dona Elvis estava acompanyada d’una parella molt amable i amb una pinta de yonkis-dale-que-els-80-a-NY-encara-no-s’han-acabat, que estaven emocionadíssims amb el concert de velles glòries per ajudar als damnificats per l'huracà Sandy que feien per la tele del local. Que per cert, mare meva, com es conserva de bé el John Bon Jovi, qui ho diria, està esplèndit.

L’altre fet que també ens ve de gust remarcar, en referència al flashback de la primera visita al Pine Tree Lodge, és la companyia. Aquell maig passat al Bohèmia del carrer 35 hi vam anar amb la Laia i el Miguel. Els acabàvem de conèixer. De fet, al Miguel el vam conèixer allà mateix aquell dia. Ara, a desembre ja, hi hem tornat a anar amb ells. Llavors no sabíem que acabarien sent els nostres amics en majúscules i que no ens sabríem imaginar Nova York sense les sessions de Braking Bad al seu sofà, les pelis de les tardes dels diumenges, els arrossos de la Laia, les tardes de costura, les birres i gintònics a qualsevol hora, els billars i partides de daus i les mil coses que hem fet amb ells.