Començàvem aquest blog fa gairebé 9 mesos, explicant una anècdota
absurda i surrealista, sobre un dilluns a un bar del carrer 35. Escrivíem
sense saber què en pensaríem amb la distància de ja portar un temps vivint a
Nova York. Sense saber si la ciutat se’ns menjaria o ens la menjaríem nosaltres
a ella. Sense saber la quantitat d’hores que el Gerard es passaria al
laboratori, la quantitat de concerts de jazz, de passejades per sohos, east
villages i centrals parks, de coktails, sushis i thais, de casualitats, de
coneguts, d’amics… Sense saber si hi tornaríem mai, a aquell bar.
Avui, desembre ja, el bar no és al mateix lloc on estava.
Ara és a la primera avinguda, una cantonada més avall. Ara és més acollidor,
menys brut, menys estrafalari i més entrenyable, perquè ja ens agrada dir que
és el “nostre” bar. Aquesta setmana hem tornat al bar, que té nom: Pine Tree
Lodge. Tot i els canvis evidents, l’esperit del local és el mateix: cortines de
quadres vermells i negres, tot enfustat, bigues, animals dissecats i tot a
l’estil d’un poblet de l’amèrica profunda de les montanyes de Montana. Aquesta
vegada, unes llumetes de Nadal de tots colors adornen parets i sostre. Ara es
veu que també fan menjar i, sorpresa, és boníssim. El cambrer o propietari, li
direm Joe, ja no fa pinta d’haver-se acabat totes les existències de marihuana
de la ciutat. En Joe ens va invitar a tastar un plat de pollastre amb salsa que
era boníssim. Perfecte acompanyament pels gintònics happy hour a quarts de vuit del vespre. Doncs sí, el bar que sembla
el Bohèmia de la primera avinguda ha canviat, però no tant.
De fet, i per gran alegria nostra, gairebé 9 mesos després de la
primera visita, hem pogut retrobar-nos amb el gos càncer-de-sida!!!!! Avui
però, a desembre ja, el gos ha canviat de nom, ara es diu m’he-rehabilitat-i-ara-sóc-més-normal-però-no-tant-tampoc. El gos ja no va
pintat de rosa i la dona Elvis ja va vestida més o menys normal. Aquest cop
em vaig atrevir a tocar el gosset i tot. Marta: "oh, she is sooo cute!" Dona Elvis: "oh, You are so cute!". Eing???? En fi. Aquest cop la dona Elvis estava acompanyada
d’una parella molt amable i amb una pinta de yonkis-dale-que-els-80-a-NY-encara-no-s’han-acabat,
que estaven emocionadíssims amb el concert de velles glòries per ajudar als
damnificats per l'huracà Sandy que feien per la tele del local. Que per cert, mare meva,
com es conserva de bé el John Bon Jovi, qui ho diria, està esplèndit.
L’altre fet que també ens ve de gust remarcar, en referència
al flashback de la primera visita al Pine Tree Lodge, és la companyia. Aquell
maig passat al Bohèmia del carrer 35 hi vam anar amb la Laia i el Miguel. Els
acabàvem de conèixer. De fet, al Miguel el vam conèixer allà mateix aquell dia.
Ara, a desembre ja, hi hem tornat a anar amb ells. Llavors no sabíem que
acabarien sent els nostres amics en majúscules i que no ens sabríem imaginar
Nova York sense les sessions de Braking Bad al seu sofà, les pelis de les
tardes dels diumenges, els arrossos de la Laia, les tardes de costura, les
birres i gintònics a qualsevol hora, els billars i partides de daus i les mil
coses que hem fet amb ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada