Sobreviure i tenir èxit per Thanksgiving

Alguns consells:

1. Aguantar estoicament a totes les dones, carros i cues que es formen al súper els dos dies abans.
2. Escolli un bon turkey. Si pot ser lliure d'hormones i de coses estranyes, millor per la teva consciència.
3. No facis cas de totes les receptes que trobis per internet. N'hi ha mil. Mola més improvitzar amb els ingredients que tinguis o et vinguin de gust.
4. Mola ser més yanquis que els americans: no oblidar-se de la cramberrie sauce, les mash potatoes i el pumpkin pie. Seran bàsics si el pavo és immenjable.
5. Imitar tot el que recordes de les pelis del dia de Thanksgiving, moment Mr. Bean inclòs.
6. Rodejar-se de bons amics només començar. La cosa va per llarg.
7. Tenir infinits packs de birra a la nevera.
8. Unes hores abans de posar el turkey al forn, injectar-li brandy i fer-li un massatge amb mantega. Com més t'embrutis les mans, més divertit.
9. Si ets el Gerard, apartar-se del saler i deixa fer als demés.
10. El truco de la bona cocció del gall d'indi és anar-lo ruixant amb el seu propi suquet i caldo cada 15 minuts.
11. No emborratxar-se massa d'hora. Això és bàsic per arribar a l'hora de dinar/sopar.
12. Tenir paciència. El turkey ha d'estar unes 5 hores al forn. Per això els punts 6 i 7 són fonamentals
13. Tenir Almax a mà. El turkey és pesat, les coses com siguin.
14. Fer croquetes boníssimes amb el turkey que sobri. Sempre sobra.

Per cert, el nostre turkey va quedar boníssim. Queda malament que ho diguem nosaltres, però era espectacular.

Mesos després al Bohèmia de la primera avinguda

Començàvem aquest blog fa gairebé 9 mesos, explicant una anècdota absurda i surrealista, sobre un dilluns a un bar del carrer 35. Escrivíem sense saber què en pensaríem amb la distància de ja portar un temps vivint a Nova York. Sense saber si la ciutat se’ns menjaria o ens la menjaríem nosaltres a ella. Sense saber la quantitat d’hores que el Gerard es passaria al laboratori, la quantitat de concerts de jazz, de passejades per sohos, east villages i centrals parks, de coktails, sushis i thais, de casualitats, de coneguts, d’amics… Sense saber si hi tornaríem mai, a aquell bar.

Avui, desembre ja, el bar no és al mateix lloc on estava. Ara és a la primera avinguda, una cantonada més avall. Ara és més acollidor, menys brut, menys estrafalari i més entrenyable, perquè ja ens agrada dir que és el “nostre” bar. Aquesta setmana hem tornat al bar, que té nom: Pine Tree Lodge. Tot i els canvis evidents, l’esperit del local és el mateix: cortines de quadres vermells i negres, tot enfustat, bigues, animals dissecats i tot a l’estil d’un poblet de l’amèrica profunda de les montanyes de Montana. Aquesta vegada, unes llumetes de Nadal de tots colors adornen parets i sostre. Ara es veu que també fan menjar i, sorpresa, és boníssim. El cambrer o propietari, li direm Joe, ja no fa pinta d’haver-se acabat totes les existències de marihuana de la ciutat. En Joe ens va invitar a tastar un plat de pollastre amb salsa que era boníssim. Perfecte acompanyament pels gintònics happy hour a quarts de vuit del vespre. Doncs sí, el bar que sembla el Bohèmia de la primera avinguda ha canviat, però no tant.

De fet, i per gran alegria nostra, gairebé 9 mesos després de la primera visita, hem pogut retrobar-nos amb el gos càncer-de-sida!!!!! Avui però, a desembre ja, el gos ha canviat de nom, ara es diu m’he-rehabilitat-i-ara-sóc-més-normal-però-no-tant-tampoc. El gos ja no va pintat de rosa i la dona Elvis ja va vestida més o menys normal. Aquest cop em vaig atrevir a tocar el gosset i tot. Marta: "oh, she is sooo cute!" Dona Elvis: "oh, You are so cute!". Eing???? En fi. Aquest cop la dona Elvis estava acompanyada d’una parella molt amable i amb una pinta de yonkis-dale-que-els-80-a-NY-encara-no-s’han-acabat, que estaven emocionadíssims amb el concert de velles glòries per ajudar als damnificats per l'huracà Sandy que feien per la tele del local. Que per cert, mare meva, com es conserva de bé el John Bon Jovi, qui ho diria, està esplèndit.

L’altre fet que també ens ve de gust remarcar, en referència al flashback de la primera visita al Pine Tree Lodge, és la companyia. Aquell maig passat al Bohèmia del carrer 35 hi vam anar amb la Laia i el Miguel. Els acabàvem de conèixer. De fet, al Miguel el vam conèixer allà mateix aquell dia. Ara, a desembre ja, hi hem tornat a anar amb ells. Llavors no sabíem que acabarien sent els nostres amics en majúscules i que no ens sabríem imaginar Nova York sense les sessions de Braking Bad al seu sofà, les pelis de les tardes dels diumenges, els arrossos de la Laia, les tardes de costura, les birres i gintònics a qualsevol hora, els billars i partides de daus i les mil coses que hem fet amb ells.

Una mica més a prop

Aquest és un post informatiu. Breu. Amb els sentimentalismes justos: Simplement volem deixar constància d’un gran, enorme, trascendental descobriment. Segurament, el post més rellevant que hem escrit fins ara. Un fet inesperat ens ha canviat la vida: ens ha fet canviar les nostres expectatives de la ciutat, el nostre futur dia a dia i la nostra cosmovisió en general. Comença una nova etapa a la Big Apple i se’ns obra una nova perspectiva. God bless America i la globalització.

Redobles…

Hem trobat formatge d’Albió al súper de 86th Street amb 3rd Avenue!!! Quina alegria més gran! Gairebé ens cauen les llàgrimes... S’ha acabat el tràfic de formatge Santa Coloma de Queralt – Roosevelt Island. Ara només caldrà portar el fuet.

Visca la terra!

P.D. També hem trobat Anxoves de l'Escala... que no és poc! 

Autumn "in da city"

Va de vídeos la cosa... Estem aprenent a editar vídeos i practiquem amb el paisatge quotidià. Aquest pretén ser un record del que han sigut per nosaltres aquests dies de tardor. La ciutat està preciosa i en volíem deixar constància. Però crec que això ho pensarem a totes les èpoques de l'any...

El vídeo és només un breu recopilatori de moments, però podem dir que aquesta tardor ha sigut moguda. La Marta està a punt de rebre el permís de treball i ha començat a buscar feina. El Gerard curra més que mai (o no, perquè abans també currava infinit) i ens han passat tots els fenòmens meteorològics que existeixen (un huracà i una tempesta de neu durant la mateixa setmana). Hem acollit a casa uns amics refugiats del "Sandy" i hem comprovat que els yanquis passen de l'estiu al Halloween, del Halloween a Thanksgiving i de Thanksgiving a Nadal amb una facilitat que fa vertígen. Tot sigui pel consum. Així doncs, com que explicar totes les anècdotes d'aquests dies se'ns fa molt difícil, aquí deixem aquest tastet.

Per cert, reiterem que n'estem aprenent. El vídeo és cutre. Ho sabem. I no té la millor resolució. Però ja anirem millorant. El de l'hivern serà millor. O no.

Amish Road Trip

Fa uns caps de setmana, concretament el del 20 d'Octubre, vam fer una ruta fins a Pennsylvania des de Hoboken (New Jersey) per a visitar algunes granges Amish i pobles de l'Amèrica rural. Aquí us deixem un petit tastet del què és Pennsylvania a la tardor. Els protagonistes són la Laia, el Miguel, la Jodie, el Jerome, la Lola (la gosseta) i els dos petardos creadors d'aquest blog. Carbasses, en vam veure alguna. I Amish en carro tirat per cavalls, també.

Oh, my Josh! (personatges/amics de NYC - 1a entrega)

Un día sense esma, amb ganes de morir ofegat en metanol de les hores que duia treballant al laboratori, vaig seure en una barra d'un bar que està camí de casa anomenat "Blue Room/Atomic Wings". El primer nom fa referència al color de les parets. Molt original. El segon a la brossa que venen per menjar: ja les he tastades les Atomic Wings, i tampoc n'hi ha per tant. No són tan "atòmiques". D'acord, la barra. Vaig demanar una cervesa (Sam Adams, Stella, Brooklyn Lager.... whatever) i immediatament, un home "xaparronet" i molt americà (per la cara i per l'accent) em va dirigir la paraula tot cofoi del seu vaixell i els seus viatges. A la seva esquerra, hi havia un home negre o completament destrossat o força perjudicat per l'alcohol però més o menys atent a la conversa. La Maria (cambrera d'orgien llatinoamericà, digues-li Puerto Rico digues-li República Dominicana, perquè ara ben bé tampoc sé d'on és) feia sangria sense vi... Que ja em diràs tu, també. Doncs em va tocar provar-la. Molt bé. El què em pensava: una porqueria. La qüestió és que sense més, vam estar-nos-hi ben bé dues hores parlant de vaixells i de NY i del futur dels seus fills amb l'home xaparronet (com si jo fós Ala-Pivot de la NBA, saps?). De tant en tant, l'home negre del costat feia alguna aportació intel·ligent i amb un accent molt british, com de TV News. Aquella nit va acabar sense més, amb un comiat cordial i el Tram (el telefèric de Roosevelt Island) de camí cap a casa on la Marta ja dormia.

Uns dies més tard, tard, cap a les 9 de la nit, quan anava cap al Tram, me'l vaig tornar a trobar. No al xaparronet, sinó al negre alt i fort i formòs, aquest cop en plenes facultats, que tornava de comprar carregat de bosses. Em va saludar efusivament, tan efusivament com es pot saludar amb la mirada, ja que les mans les duia ben ocupades.

L'endemà es jugava el tercer partit de les NBA Finals que enfrontaven els Miami Heat (odiats per mi) contra els Oklahoma Thunder (que no és que sigui el meu equip preferit però que alguns dels components em queien millor que Miami i amb algú havia d'anar). M'agrada molt mirar la NBA per la tele. Potser perquè mai he sabut jugar a bàsquet (ni he destacat massa a cap esport, en general). Potser només per l'espectacularitat i la rapidesa del joc. Potser perquè des de petits, amb el meu germà col·leccionàvem cromos i gorres dels equips de la NBA i de la NFL. Bé, tant és. Després del laboratori doncs, vaig aparèixer per l'Atomic Wings i allà a la barra hi havia palplantat amb la seva Budweiser, el negre, nom del qual, encara no sabia. Vaig seure i ens vam saludar. "What was your name, again?" "Josh", va dir. "I am Gerard, nice to see you again". I aquest va ser l'inici de, fins ara, una bona amistat, o, al menys, una amistat... que per portar 3 mesos a NY ja és quelcom. Tot i que ell anés amb Miami i jo amb Oklahoma.

Us el presento, doncs. El Josh: ugandès de 36 anys, arribat a NY dues setmanes després que nosaltres, treballa per la United Nations Radio i a Uganda va treballar a la BBC durant 5 anys (després d'haver sigut "entrenat" per locutar com un veritable "british" -d'aquí el seu generòs accent anglès de telenotícies-). No sé què ha estudiat, però sé que no és periodista. És un paio tranquil, que escriu poesia i que va viure a Londres uns mesos abans de venir on va tenir una nòvia índia que el té una mica obsessionat. Ell aquí. Ella a Londres. Ell esperant, sense esperar, i ella que no sap si podrà venir per quedar-s'hi... ni quan... ni si realment ho vol. A finals d'Agost el visita i ell no sap què li ha de dir ni com ha d'actuar. És un tema recurrent durant les nostres cerveses. És un fanàtic de la NBA (sobretot) i d'altres esports. És un crack al bowling (o això diu) i un dia al Fat Cat, jugant a pool, tampoc ho feia malament. Diguem que em va fotre una pallissa important en una partida, i a l'altra perquè va colar la negra que sinó em deixa a zero. El Josh, tot un personatge. A ping-pong és negat. Entre d'altres coses perquè no hi ha jugat (gairebé) mai. És alt, fort i balla de manera força tribal. No se'm malinterpreti.

Una bona història és la que va passar dilluns, dia 9 de Juliol. Era l'aniversari del Josh i després de prendre una cervesa (o dues) a l'Atomic Wings, per culpa del Bob (el cambrer-mala-llet-poso-la-música-a-tot-drap del local) que ens va donar dos free pass, vaig entrar per primera vegada a la meva vida a un Gentlemen's Club anomenat Sapphire. No tinc paraules del ridícul i la insuportable incomoditat que vaig arribar a passar (a estones). L'espectacle era força penòs, tristot, per no parlar dels personatge que hi havia dins. Ara, el pitjor és que precisament aquests personatges facin veure que s'ho creuen, que flirtegin i facin veure que lliguen i caiguint tontament en la trampa. És un joc, direu. No. Tot plegat és una broma de mal gust. Ara, també vam riure, això sí. Primer, quan una dona de plàstic (tota ella, diria) se'm va apropar i em deia coses sensualment, venent-me la moto. Em va preguntar d'on era jo i després em va confessar que era russa. "Oh, russian, what a great literature you have in your country... How lucky you are to have the possibility of reading Dostoievsky and Chekhov in their own language" i ella que em seguia el rollo parlant-me dels autors i dient que li agradava molt l'Anna Karenina de Tolstoi... Déu ni do. Quan ho penso... A la pregunta de "Why don't buying a girl like me a drink?" jo vaig ser més llest i vaig dir "Oh, let me think about it, maybe later...". I aquí es va acabar la cosa. Amb el Josh, anaven més directes, gairebé se li asseien a sobre, i això que érem a la barra però ell no movia ni una cella i de seguida es cansaven. Una cervesa a 12$ i cap a casa. Però va ser divertit... Sé que difícilment hi tornaré a entrar, en un lloc així. No té cap gràcia.

El Josh, el meu amic ugandès de NY que em porta per la mala vida (tampoc tant) però que és un home respectable i responsable que es lleva a les 5.30h del matí per anar a còrrer al Central Park i a les 7.30h ja és a la UN Radio locutant l'última notícia de les morts a Síria o les eleccions a França. Un paio que, si més no, m'ha transmès estimació, seguretat i que sé que si el necessités per res, hi seria. Ho sé. Un paio amb qui tenim forçes coses en comú tot i la distància cultural i de llengua (l'anglès ens ajuda molt a entendre'ns però segueix sent una llengua forània). Potser serà un de tants amics que tinguem aquí. Però sempre en serà un d'especial. Perquè amics així, a la barra d'un bar, no es fan cada dia. I crec sincerament que el Josh en serà un de bo. Té un discurs polític, té un discurs sobre l'amor i les dones (romàntic i respectuòs), té ganes de viure i de fer coses. I és directe i sincer. És ple de vida. Llegeix, escriu, somnia... No sap ben bé quin serà el següent pas -tornar a Europa, Uganda...?- però de moment, aquí estem, a la ciutat de les oportunitats intentant fer-nos-hi un lloc. Gaudint d'una de les ciutats més incessants del món. Aquest és el Josh, el meu amic Atomic.

El metro de Nova York és una mina

Estic enamorada d’aquesta ciutat. Em declaro oficialment in love with New York. A part dels molt plaers que aquesta ciutat et permet gaudir (haurem de començar una secció d’aquestes al blog), passen coses extraordinàries. Ja hem parlat de les coincidències i en tornarem a parlar, però avui volia deixar constància del que m’ha passat aquest matí quan tornava cap a casa després de la classe d’anglès.

El metro de NY és immens i hi ha de tot. Et pots trobar els personatges més inverosímils que et puguis imaginar, amb les robes més extravagants del món, els més guapos, els més lletjos, de 21 botons o amb rastes arrossegant per terra. És el que té aquesta ciutat de gairebé 8 milions i mig d’habitants de totes les nacionalitats del planeta. Avui no ha sigut una excepció i i he viscut una de les anècdotes més divertides que recordo. Primer de tot us presento el personatge que ha pujat al mateix vagó que jo a Rockefeller Center. Es tractava d’un noi negre, jove, molt alt, molt ben fet ell i tot vestit de blanc a lo rapero, amb els seus pantalons de xandall blanc 6 talles més grans, les seves cadenes d’or penjant del coll, unes bambes molones, un barret blanc a lo mafiós i una americana vermella per acabar de completar l’”outfit”. El cas és que l’individu en qüestió ha començat a passejar amunt i avall del vagó tipu desfilada de models. Totalment al seu aire, inofensiu, com si estés sol al món i el vagó fós el lavabo de casa seva i ell estigués assajant els moviments davant del mirall. Amunt i avall, amb moviments molt sensuals i molt femenins i agafant-se a les barres del metro com si fossin part del mobiliari d’un club de streptease. Ell estava totalment abscent, aliè a que el metro anava ple i tots l’estàvem mirant. M’ha fet molta gàcia i m’he posar a mig somriure i tots els del voltant ens hem anat mirant amb aquest mig somirure als llavis. I ell cada cop amb més ganes, amunt i avall i cada cop més emocionat. Només li faltava la música i els flaixos (tot i que allò més glamourós que se sentia era el “Next stop is 63rd street”). O sigui que el meu mig somrirure s’anava convertint cada cop més en un riure incontrolat, imitat per tots els del meu voltant. Però sabeu aquella sensació de quan t’està apunt d’agafar un atac de riure a la biblioteca del cole i te l’has de reprimir com sigui? Jo notava com l’atac de reiure era imminent i no hi podia fer res!!! Jo pensava: aguanta, aguanta… que encara et vindrà a dir alguna cosa! He provat de no mirar-lo, de girar-li la cara, de concentrar-me en altres coses, però cada cop que mirava a algú del meu voltant em tornaven la mirada amb aquella rialla… I entre tots ens ho hem anat contagiant. Finalment tots hem esclatat en un atac de riure conjunt; 6 o 7 estranys dins d’un vagó compartint la complicitat de ser partíceps d’un espectacle únic i extremadament ridícul. Per sort, la següent parada ja era la meva. He sortit del vagó plorant de riure i he arribat a casa encara amb el somriure als llavis i pensant que NY és brutal i gairebé cada dia, un espectacle digne de viure. Lucky us!

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida"

Ahir feia molt bon dia. Feia dies que no vèiem sortir al sol a la “Gran Manzana”. Es veu que NY és una ciutat boirosa. I es veu també que el temps és imprevisible i canvia radicalment en qüestió de minuts. El cas és que ahir s’esperaven temperatures altes i sol. Ahir també era dissabte, el que vol dir que el Gerard no havia d’anar al laboratori, o com a mínim, no de bon matí.

Teníem plans per dinar amb algú que encara no coneixíem i que ara podem dir que potser acabarem coneixent bé i anomenant-lo amic. Ens havíem citat a Williamsburg, barri hipster on els hi hagi, per menjar una bona “burger”.  I abans d’anar cap allà ens vam dirigir cap el Flea Market de Brooklyn que fan cada dissabte.

Vam arribar a Fulton Street passejant tranquil·lament amb les nostres vestimentes d’estiu que retrobàvem en el nou armari després d’un any sense utilizar. La Marta, un vestit negre de la seva mare, de l’any setantaipicu (tota contenta perquè li agrada que la roba tingui històreis per explicar i orgullosa amb el vestit de la mama) i el Gerard, tímid encara, amb els seus Levi’s i samarreta estiuenca. 

El Mercadillo de Brooklyn és força gran, amb una quantitat de moderns considerable i ple de coses que t’emportaries a casa si no fós perquè et costen un ronyó i part de l’altre. Rampoinetes, que diria la Tere (va de mares avui això), que per ser vintage pagues a preu d’or. Com deien uns moderns pel carrer una estona més tard: “people sell crap, but real vintage cool crap…”.  No anàvem amb la intenió de comprar res, o més ben dit, no buscàvem res concret. Potser unes cadires per casa, però passejàvem tranquil·lament. Després de mitja horeta, revisats 300 discos de vinil de les paradetes i una insol·lació del Gerard (amb cremades de segon grau al “cogote” que encara bull), la Marta va fer senyals des d’una de les paradetes. Oju, és que potser hi havia un tresor entre tantes rampoines? El tresor era de color blanc i tenia una forma coneguda! La Marta va trobar amagat entre centenars de perxes de l’any de la mariacastanya un vestit igual igual igual que el que duia posat de la seva mare de l’any setantaipicu, de color blanc i flors liles. Aquest fet que pot semblar tan insignificant, ha motivat tot aquest post i ha estat motiu de profundes reflexions trascendentals i ens ha dut a la conclusió que “la vida te da sorpresas” i sobretot, i encara més profunda, “el món és un panyuelu”.

La Montse, que passejava per noséquin lloc de Barcelona, va comprar-se l’any setantaipicu un vestit negre de flors blaves brodades. Va comprar el negre i no el blanc que penjava al seu costat. Vés a saber. Potser el negre l’afavoria més, o el blanc no feia joc amb les sandàlies que portava. Trentaipicu d’anys després, la seva filla, no només porta posat aquell vestit negre, i amb orgull, pels carrers d’una ciutat de l’altre punta del món, sinó que troba i compra (perquè l’ha de tenir, diu) aquell vestit que probablement la seva mare va veure l’any setantaipicu en una botiga. I a sobre, coneix que el “brodat” és una tècnica de Bali dels anys 70.

Potser n’hi havia trenta mil d’aquells vestits i potser estan per tot Europa i part d’Amèrica. Potser totes les mares de NY en tenien un igual cap allà l’any setantaipicu… però a la Marta li agrada pensar que no. Que no hi pot haver casualitat més gran que aquesta i que aquell vestit havia de ser seu i retrobar-se amb l’altre trentaitants anys després. Ara pengen junts de les perxes de casa i s’expliquen les aventures que han passat durant aquests trentaipicu anys que han estat separats; l’un a Valldoreix i l’altre a l’exili americà.

Les casualitats i NY. Podríem escriure dies i dies sobre això i no acabaríem. Com pot ser el món tan petit? Si és Nova York!!! Com pot ser que acabem retrobant els vestits germans separats tants anys abans? Com pot ser que acabis coneixent a l’amic de l’amic que vas conèixer aquell altre dia? I que coneigui a la teva millor amiga? Això passa a Nova York. A Botwsana no ho sabem… potser no tant sovint, però segur que també hi ha històries d’aquestes per explicar.

Atenció que el Guardiola ve a viure a NY una temporada. O al menys, això diu la premsa… Oju no acabem sopant amb ell un dia d’aquests en algún bar del Village, amb aquest amic recent, els amics dels amics dels coneguts que anem coneixent i la muntanya de casualitats que enganxem. Hi anirem amb el vestit nou, està clar. 

Manhattan apareix i desapareix

Un dilluns al Bohèmia del carrer 35 del cantó East de Manhattan amb la dona Elvis-Èbria i el seu gos rosa

Fins fa poc no hi havia temps per sortir de nit. Com a molt els divendres... La nit a NYC simplement no existia o era curta o inaccessible. Fa uns dies (setmanes, potser) però, que, tot i sortint tardíssim del laboratori, o precisament per això, amb la Marta hem decidit que la nit novaiorquesa s'ha de viure en la seva plenitud. O, al menys, intentar-ho. I més els caps de setmana. Però deixeu-me parlar-vos d'un dilluns. Un dilluns i un bar.

Hem quedat que era un dilluns i la Marta havia estat fent una tarda de costura amb la Laia, una amiga valenciana eixerida i riallera i amb temps lliure com ella, quan vaig rebre un "guasap" que deia si em venien de gust unes cerveses en un bar a la vora del carrer 35. Era una mica avall (jo era al laboratori –al carrer 68 amb l’avinguda York-) però quan he dit que no jo a una cervesa? Mai. Doncs això. Vaig sortir a les 20h, tardet, i per acabar-ho d’adobar, vaig perdre un bus per 2 microsegons. La cara de tonto que se'm va quedar quan li vaig demanar al "buseru" que m'obrís la porta per entrar, estant parat al semàfor, i em va fer "na nai" amb el dit, encara em dura. Quina ràbia més absoluta. En aquests moments és quan hom entén la kale borroka.

Vaig arribar tard (però quan no he arribat, tard, jo?) doncs el bus va trigar una bona estona a baixar del carrer 68 al 35 i fent més parades que carrers té Manhattan però, al menys, just a temps per la segona ronda. Però espereu... El bar. Volia parlar-vos del bar. Ja hem dit que era dilluns. I ara el bar. Em va costar trobar-lo perquè estava en un carrer molt poc transitat, força inhòspit, en una foscor digna del Bronx o del Harlem més upper west. No era un bar qualsevol. No era el típic bar que trobes pels carrers de NYC, ja us ho dic. Ni era un bar d'esports amb 25 pantalles a tot trap i tot color i un fotimer de gent cridant i bebent com si el món s'acabés l'endemà. Ni era un lloc del Soho o l'East Village amb un ambient íntim i càlid amb una decoració cuidada i una carta amb números de dos xifres. Res d'això. Era un "antru", un "antru" dels autèntics. Kitch a més no poder, amb tota la força kitch-antrera que un cap de ren (un ren, com el del pare Noël i autèntic, deien per allà), unes llums de neó dels anys 70 i una pantalla de TV de 12'' amb un programa de cuina poden aportar a un local. Lamentable. Era un lloc per oblidar abans d'entrar-hi. Per posar-se a plorar i demanar clemència. O per quedar-s'hi a viure, amb Tim Burton, Alaska i unes bones dosis d’alcohol i al·lucinògens. Un lloc d'aquells que odies i estimes a parts iguals. Un Bohèmia sense el karaoke i sense l’Eduardo. Només li faltava això. Dels energúmens que hi havia dins, concretament dos, ara en parlem un moment.     

Hi havia la Marta i la Laia que, anys llum de la categoria d’energúmens, eren dos àngels embriagats en mig d’un bosc de neó, àcars i immundícia… amb un gintònic a mitges. Increíble. “Un gintònic aquí?” -vaig pensar-. “I la Marta, un gintònic abans de les 21h?”. Quin ritme. Déu ser el local que les ha captivat. Es clar... tot tenia una bona justificació: cervesa a 3$ i còcktails (llegeixi's qualsevol licor barat combinat amb qualsevol refresc barat i calent) 5$ fins a les 10 pm. Cosa rara a NYC. Doncs endavant. cervesa i còctails per a tothom. A més de la Laia, hi havia el seu marit, el Miguel, un postdoc de la NYU. Un tipus que d'entrada em va semblar peculiar i interessant. De seguida hi vaig veure el Wyoming. És el Wyoming. Per la boca caiguda i la mirada trista i la seva postura una mica de “a mi ja m’està bé però no em toqueu massa els nassos” (que ben pensat tampoc té res a veure amb el Wyoming però és igual, queda dit). Un tipus força peculiar amb qui, estic segur podrem ser força amics. Un personatge curiós. Vam estar parlant una mica de NYC, de la investigació, de la dicotomia entre ciències i lletres (l’eterna discussió), de cine (superficialment), de banalitats estúpides (profundament) i la salivera va començar a apretar quan la Laia va treure a escena que havien dinat un arròs amb marisc aquella mateixa tarda. “Pots comptar” -vaig pensar-, “vols dir que a NYC pots fer un arròs de marisc (caldòs, deia ella) com l’Empordà mana?” Pfff… No sé jo. Doncs ja estem convidats a tastar-lo, possiblement el cap de setmana que ve. Ja us en faré cinc cèntims. Però segueixo incrèdul, ja dic.

Doncs res, que vam estar allà fent-la petar una bona estona quan una conversa aliena, la de les úniques dues persones (per anomenar-les d’alguna manera) que hi havia al voltant, ens va cridar l’atenció. Més que la conversa, va ser el rebombori -crits, amenaces i sacsejades- que s’estava generant al darrera nostre i no és que ens cridés l’atenció, és que ens impedia mantenir una conversa. Una dona grassa, estrafulària i pretendent d’Elvis, amb unes ulleres fosques i massa grans tot i la cara de pa de quilo, es discutia amb una amiga/parella/companya-de-xeringa per alguna cosa que no vam arribar a entendre (jo crec que ni elles mateixes entenien el que deien). El seu estat etílic era considerable. De l’1 al 10, un 11. Va marxar. La parella, companya d’Alcohòliques Anònimes Vestides d’Elvis S.L., va marxar esperitada. I cridava… com cridava. Ull, que això ara comença. Al cap d’una estona, a la Laia no se li ocòrre res més que, en un viatge a la barra, posar-se a parlar amb ella tot preguntant-li que perquè el gos que duu, a més de ser més lleig que la lepra, és de color rosa. Sí, sí, tenyit de color rosa fucsia. Primer treu pit (bé pit, deixe-m’ho en panxa) i diu la dona-grassa-Elvis: “is HE, is HE… is a boy”. A boy? -pregunta la Laia-. “Yes…, he is called Cáncer-de-sida… do you like it?”. I la Laia, carinyosa com és, no deixa de tocar-lo, sense tenir en compte que el gos és l’origen de TOTS els bed bugs i les malalties infeccioses bacterianes de Manhattan, Queens, Brooklyn, el Bronx i part de l’extraradi novaiorquès. “Què maco. Quin nom més preciós…” -penso jo-. Jo, a tot això, era allà palplantat, al·lucinant en colors (mai millor dit, amb un gos pintat de rosa al davant), perquè havia anat a ajudar a la Laia a buscar els gots plens de cervesa calenta i sense gas. I llavors va arribar el moment àlgid de la nit, diu l’Elvis: “you are lucky ‘cause you have a good boy to fuck tonight, look at him… he’s happy to see you” (per no transcriure altres coses força més pujades de to). I la Laia: “no, no, mai husband is there, on the table inside”. I ella: “…and what is the problem? Fuck him tonight or go all together to some place, here if necessary…”. Jo en aquell moment vaig “fugir per potes” no fos cas que s’animés (ja se m’apropava) i començés a palpar o a treure’s peces de roba, la Elvis. No sé com s’ho va fer però al cap d’uns minuts la Laia també es va poder alliberar… Va dir que va poder tornar a la conversa sobre gossos travestis vestits de rosa que sembla que no els hi fa res sentir-se dona i que ignoren ser més lletjos que la guerra.

I això, que seguiria tota la nit però és tard i vol ploure perquè m’enrollo més que Fidel, perquè m’agraden els detalls. Perquè mai he sigut de posts curts, jo, ni d’anècdotes curtes. Ni de microrelats. Perquè podria explicar que vam sopar japonès perquè al local no s’atrevien a cuinar rata ni escarbat ni res per l’estil però tenien un munt de flyers de llocs per sopar que tenien servei de delivery (tot a NYC en té) i així ho vam fer. Antull de japonès en un Bohèmia del carrer 35 del cantó East de Manhattan amb una dona grassa vestida d’Elvis amb un gos rosa de nom Càncer-de-sida. Déu n’hi do. Com a títol està bé. El món està podrit. Però alguns bars, més. I sort d’aquests. Ara només he de convèncer a la propietaria del local (per cert, una dona com d’origen africà amb uns ulls d’haver fumat més marihuana que Bob Marley…) que hi posi un karaoke (d’altra banda també força habitual per aquestes terres) i ja tindré un lloc on cantar “Mi agüita amarilla” i recordar els grans moments viscuts -i per viure!- al local més cutre però més concurregut del centre de Sant Cugat. Pot ser que sigui l’únic? Pot ser.

I bona nit tinguin.

L'infern és a Brooklyn i es diu IKEA

Benvolguts tots i totes,

Ja fa dinou dies que som en aquesta ciutat maravellosa i sembla que en faci tres. No hem tingut gaire temps per a res... Entre començar al laboratori al 120%, amoblar la casa (l'anècdota d'avui té a veure amb això), fer algun soparet amb amics catalans de per aquí i fer paperassa (del laboratori, del banc, mòbil...), res, ni un moment per parar a escriure. Que m'han vacunat i tot, aquests del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center! Deien que no tenia immunitat contra "measles" (xarampió) i "rubella" (rubeola) i em van clavar una triple vacuna (MMR) perquè contra "mumps" (paperes) sí que en tenia, però ja que hi eren i com que la vacuna ve triple de fàbrica... 

Avui ha sigut un dia dur, un d'aquells dies que vols oblidar aviat o no haver de repetir perquè només de pensar-ho cansa i fa esfereir. IKEA. La culpa la tenen els suecs i la seva mania de seguir fent la vida més fàcil i barata a la gent que canvia de casa o de país. Redecora casa teva? Ves a cagar! No hi ha manera. Hi seguim caient. Seguíem necessitant, després d'haver-hi anat ja una vegada a comprar el matalàs i coses pel lavabo i la cuina, un sofà i un somier, al menys. I es clar, hem acabat anant-hi avui i comprant vint-i-set coses més... La cosa ha començat de manera agradable: dia assoleïat i caloròs a Niuiòs. Hem anat fins a Wall Street i després de trobar la Pier 11 i veure el NY Taxi (ferry) i saber que era gratuit "saturdays & sundays", hem fet l'agradable passeig de vint minuts amb la brisa marina fins a l'abominable i temeròs IKEA. Un cop dins, tot pintava bé: anàvem per feina. Sí, sí... per feina. Hem arribat a casa a les 18:30h de la tarda! Per cagar-s'hi. La cua per pagar arribava a Queens, diria. I un cop hem arribat li he passat el paperet a la caixera amb el model de sofà que volíem i em diu: "no honey, you have to pick up this item and bring it here to the cash". En aquell moment he volgut morir fulminat per un frankfurt de 50 cents. dels que venen allà. Impossible. Era impossible anar a buscar un sofà de no-sé-quants-quilos i fer-lo arribar fins a la caixa amb dos mil persones fent cua a les caixes amb paquets d'envergadura similars. "No way". Tot i això, jo hi he anat corrents (amb prou feines podia passar entre els carros i la gent) i he confirmat que no podia ser. Tot i això, la caixera, molt amablement, ha trucat a l'encarregat a veure si se'n podia fer càrrec i ens l'apropava fins a la caixa. El paio ha arribat 10 min després dient que "No way". Li he notat a l'accent (i com que sóc molt observador he vist que deia "Gabriel" a la seva plaqueta) i li he preguntat "eres español?". "Sí, vosotros también?". I aquí he tirat una mica de la mentida piadosa: "Sí, no se puede nada...?" (atenció a l'ús del reflexiu, "se puede"). Així que s'ha enrollat i "d'estrangis" ens ho ha tret per la zona de mercaderies i ha vingut directament a la caixa on la caixera de 250-kg-súper-amable, ens ho ha cobrat i ha carregat el "delivery" a Roosvelt Island. En aquell moment, li hagués fet un petó a la boca, al Gabriel. Us ho juro. Però com que sóc educat, m'he limitat a donar-li les gràcies i m'ha dit aquell "cuidaros" que fa tanta ràbia... Bé, tant és. Gràcies a ell hem pogut fer que ens ho enviïn tot i que demà de 9-13h ho tinguem a casa. 

 L'infern, en primera persona, al fons.

Estem vius. Estem vius i hem anat dues vegades a l'IKEA de Brooklyn. Hem de donar gràcies a "Déunostrusinyor", a Steve Jobs i/o a Obama. Donem gràcies. I per això, en deixem constància aquí. I penseu que us he estalviat la primera aventura a l'IKEA però us la resumiré dient que vam estar mig dia per trobar-lo (no coneixíem això del ferry i vam inclús conèixer el Sunset Park d'Auster pel camí) i que un cop vam arribar, ens hi vam estar unes 3 hores i al sortir era fosc, fotia fred i vam trigar una bona eternitat a poder arribar a casa. Contents de tenir un matalàs nou i algunes xorrades per la casa més, sí, però exhausts i una mica més pobres també. Una mica com avui, que a tot això, no us havia dit que havíem esmorzat fort a les 11h però que fins a les 18:30h que hem arribat a casa, no hem menjat res més. O sigui que imagineu el bon humor que duiem al cos. 

I això, que és diumenge i són quarts de nou i havia d'anar al laboratori a avançar feina, però he decidit que no, que avui no m'ho mereixo i que no és humà... ni deu ser legal. Així que demà ja em llevaré més d'hora i hi aniré "ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora" i ho tiraré endavant. Ara em relaxo escrivint i escoltant la Billie Holiday. La Marta llegeix a Jaume Cabré en el nostre balancí d'un Flea Market de Williamsburg.

Ja fa dinou dies que som en aquesta ciutat maravellosa i sembla que en faci tres. D'aquí a mig any o un any, mirarem enrera i igual que avui, semblarà que faci molt poquet que hi som (potser una setmana). I ves a saber si tindrem ganes d'estar-nos-hi més o de marxar però el que sé, per acabar amb un tòpic irrefutable, és que el temps passa molt de pressa... i més a Niuiòs.