El metro de Nova York és una mina

Estic enamorada d’aquesta ciutat. Em declaro oficialment in love with New York. A part dels molt plaers que aquesta ciutat et permet gaudir (haurem de començar una secció d’aquestes al blog), passen coses extraordinàries. Ja hem parlat de les coincidències i en tornarem a parlar, però avui volia deixar constància del que m’ha passat aquest matí quan tornava cap a casa després de la classe d’anglès.

El metro de NY és immens i hi ha de tot. Et pots trobar els personatges més inverosímils que et puguis imaginar, amb les robes més extravagants del món, els més guapos, els més lletjos, de 21 botons o amb rastes arrossegant per terra. És el que té aquesta ciutat de gairebé 8 milions i mig d’habitants de totes les nacionalitats del planeta. Avui no ha sigut una excepció i i he viscut una de les anècdotes més divertides que recordo. Primer de tot us presento el personatge que ha pujat al mateix vagó que jo a Rockefeller Center. Es tractava d’un noi negre, jove, molt alt, molt ben fet ell i tot vestit de blanc a lo rapero, amb els seus pantalons de xandall blanc 6 talles més grans, les seves cadenes d’or penjant del coll, unes bambes molones, un barret blanc a lo mafiós i una americana vermella per acabar de completar l’”outfit”. El cas és que l’individu en qüestió ha començat a passejar amunt i avall del vagó tipu desfilada de models. Totalment al seu aire, inofensiu, com si estés sol al món i el vagó fós el lavabo de casa seva i ell estigués assajant els moviments davant del mirall. Amunt i avall, amb moviments molt sensuals i molt femenins i agafant-se a les barres del metro com si fossin part del mobiliari d’un club de streptease. Ell estava totalment abscent, aliè a que el metro anava ple i tots l’estàvem mirant. M’ha fet molta gàcia i m’he posar a mig somriure i tots els del voltant ens hem anat mirant amb aquest mig somirure als llavis. I ell cada cop amb més ganes, amunt i avall i cada cop més emocionat. Només li faltava la música i els flaixos (tot i que allò més glamourós que se sentia era el “Next stop is 63rd street”). O sigui que el meu mig somrirure s’anava convertint cada cop més en un riure incontrolat, imitat per tots els del meu voltant. Però sabeu aquella sensació de quan t’està apunt d’agafar un atac de riure a la biblioteca del cole i te l’has de reprimir com sigui? Jo notava com l’atac de reiure era imminent i no hi podia fer res!!! Jo pensava: aguanta, aguanta… que encara et vindrà a dir alguna cosa! He provat de no mirar-lo, de girar-li la cara, de concentrar-me en altres coses, però cada cop que mirava a algú del meu voltant em tornaven la mirada amb aquella rialla… I entre tots ens ho hem anat contagiant. Finalment tots hem esclatat en un atac de riure conjunt; 6 o 7 estranys dins d’un vagó compartint la complicitat de ser partíceps d’un espectacle únic i extremadament ridícul. Per sort, la següent parada ja era la meva. He sortit del vagó plorant de riure i he arribat a casa encara amb el somriure als llavis i pensant que NY és brutal i gairebé cada dia, un espectacle digne de viure. Lucky us!